Hola!!! Sóc Batiste i vaig a parlar-vos sobre el trombó de vares. Jo estic estudiant aquesta especialitat en el conservatori Tenor Cortis en Dénia, Alacant. També estic estudiant bombardí/tuba encara que a mi m'agrada més el trombó de vares.
El trombó de vares és un instrument de vent-metall que consisteix en un cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló, que té forma de campana i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet, mitjançant un lliscament, modificar la longitud del tub. La colissa substitueix en aquest cas la funció que en altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons.
El seu so es fonamenta en el principi de la sèrie d'harmònics naturals. La colissa, que permet allargar el cos del trombó quasi en dos terços, té set posicions definides a una distància cadascuna d'un semitò. Sobre aquestes notes fonamentals i amb la pressió d'aire que la persona instrumentista hi comunica per mitjà de l'embocadura, es produeixen la resta de notes que s'inclouen en el trombó tenor, el més habitual.
El trombó prové dels sacabutx i és un dels pocs instruments que en l'actualitat conserva una forma pràcticament igual a com originàriament va ser creat. Els seus orígens es remunten al Renaixement, època en la qual el sacabutx era un instrument molt emprat i que ja en el segle xvi va donar peu a tota una família d'instruments de forma quasi idèntica als trombons actuals i per als quals es van escriure nombroses partitures.
La utilització dels trombons en l'orquestra ha quedat pràcticament reduïda als trombons tenors, que en l'actualitat incorporen una clau que permet allargar l'extensió de l'instrument en el registre greu.
Existeix, també, el trombó de pistons, que entre nosaltres té un ús que pràcticament queda circumscrit a la cobla.
Tipus de trombó
Sacabutx
El sacabutx és un instrument de vent-metall del període renaixentista i barroc. És considerat l'avantpassat del modern trombó de vares. El nom deriva del francès "sacquer" i "bouter" (tirar o treure, i empènyer) i el terme sobreviu amb nombroses variacions en anglès ("sacbut, sagbut, shagbolt, shakbusshe"), en alemany ("Posaune"), en italià ("Trombone"), en espanyol ("sacabuche") o en francès ("Sacqueboute"). El terme és rellevant perquè sembla indicar sempre l'acció de la vara en forma d'U. "Sacabutx" s'usa per diferenciar l'instrument històric del trombó de vares modern. El creixent interès en la interpretació amb els instruments originals ha relacionat a molts músics amb el sacabutx.
Sacabutx
Trombó tenor
Un trombó tenor estàndard està construït en Si♭ (tot i que no es considera un instrument transpositor). Un trombó convencional té set posicions situades al llarg de la vara, sobre les quals es construeixen els harmònics per interpretar totes les notes. El trombó està en primera posició (I) quan la vara està totalment tancada, i en la setena posició (VII) quan es retira fins al final. D'una posició a altra hi ha un semitò (un pas en l'escala cromàtica). El to més baix que es pot reproduir en un instrument estàndard és Mi1, encara que s'hi poden interpretar amb el llavi notes més greus i "notes pedals".
Els trombons tenors moderns tenen sovint unes notes extra que s'activen per una vàlvula, en general a una distància d'interval de quarta descendent. Normalment s'utilitza la vàlvula de rotor, però a poc a poc s'han convertit en comuns altres tipus de vàlvules, especialment la "vàlvula de Thayer". Quan es pressiona la vàlvula, es canvia el to natural de l'instrument. Això fa que sigui més fàcil i ràpid passar a intervals grans, i poder exercir les notes més baixes. En aquest cas, la distància entre les posicions de la vara són més llargues que quan la vàlvula està oberta, i només hi trobem sis posicions (en comparació amb les set normals). Tanmateix, habitualment només se n'utilitzen les dues primeres.
Trombó baix
El trombó baix modern també ha estat desenvolupat en Si♭ però s'anomenen les notes com si estiguessin en Do. Té la mateixa longitud que un trombó tenor, però un major diàmetre interior del tub i dues vàlvules que poden canviar el to natural de l'instrument.
En versions anteriors d'un trombó baix, en general la vàlvula 2 depenia de la primera vàlvula, un sistema anomenat "dependent". Normalment, la vàlvula 1 transporta l'instrument a Fa i combinada amb la vàlvula 2, canvia a Do. En els instruments més moderns, les dues vàlvules són independents, i en solitari, la vàlvula 2 transporta l'instrument a Sol. Les dues vàlvules fan que sigui més fàcil tocar notes baixes. També fan que sigui possible cobrir la bretxa entre el primer harmònic i el fonamental.
Les posicions del trombó baix són les mateixes que les del trombó tenor.
Sol haver-hi un trombó baix en una orquestra simfònica estàndard. També s'utilitzen sovint en les Big Bands i les bandes de música, així com en els conjunts de metall.
Altres trombons
El trombó contrabaix és probablement la variant més extrema, afinat en Si♭, una octava més baix que el tenor i trombó baix. Hi ha diferents maneres de construir un trombó de doble longitud. Una manera eficaç prou comuna és ampliar-ne la distància entre les posicions fins al doble. També el trobem afinat en Fa. Fou emprat per Richard Wagner en L'anell del nibelung.
El trombó alt està afinat en Mi♭ o Fa, i és més petit que el trombó tenor. Com que és més curt, les posicions són diferents del tenor i baix. El so és més brillant. El trombó alt és utilitzat principalment en orquestres simfòniques, tot i que també té història com a instrument solista. Alguns compositors moderns han redescobert l'instrument i comença a sorgir en composicions modernes.
El trombó soprano està afinat en Si♭, però una octava amunt respecte al tenor, i produeix un so més brillant. En molts aspectes es pot considerar una "trompeta característica", utilitzant sovint el broquet de trompeta. El trombó soprano s'utilitza en conjunts de metall. Hi ha unes quantes peces clàssiques escrites per a l'instrument. La història del trombó soprano és incerta; probablement no és un instrument clàssic, sinó més aviat un trombó de disseny modern.
El trombó sopranino i el trombó piccolo encara són menys comuns, i fins i tot extremadament rars. S'utilitzen a vegades en conjunts formats exclusivament per diversos trombons.
Tipus de vàlvules
Tradicionalment, la vàlvula de rotor ha estat l'estàndard per a les vàlvules de quarta del trombó tenor i la vàlvula de quarta i de 2 en el trombó baix. El 1800, es van produir alguns trombons amb vàlvula de pistó; sembla, però, que és molt poc pràctic, i que ha tingut un efecte advers sobre el so. Aquest efecte advers també ha fet que des del 1990 fins als nostres dies hi haja hagut un gran desenvolupament en l'àrea de la vàlvula del trombó. La Thayer és potser el més conegut dels tipus de vàlvules noves; també en trobem d'altres, com ara la Greenhoe, Hagmann, Connecticut's Christian Lindberg Valve i K-vàlvula de Bach Stradivarius, que han gaudit d'una àmplia difusió. L'última incorporació en aquesta família és Shire TruBore. Un fet comú a tots aquests tipus de vàlvules és que donen un flux d'aire lliure a través de l'instrument i un so més obert.
Bandes de música del segle xix
Els trombons han estat part de la banda de vent des dels seus inicis durant la Revolució Francesa. Al llarg del segle xix es crearen bandes de vent, militars i civils (principalment al País Valencià) i bandes de circ. Alguns d'aquests grups, especialment les bandes militars d'Europa, van fer ús de trombons cap enrere, amb la campana darrere de l'espatlla esquerra de l'instrumentista.
Aquestes diferents bandes de vent tenien un repertori limitat amb poques composicions originals que consistien sobretot en transcripcions orquestrals, arranjaments de cançons populars, i peces de funció per a solistes (generalment cornetes, cantants i violinistes). Una obra notable per a banda de vent és d'Hector Berlioz (1840): Gran symphonie funèbre et Triomphale, que utilitza un sol de trombó en el segon moviment.
Cap al final del segle xix, comencen a aparèixer trombons com a solistes en bandes de vent nord-americans. El més notable va ser Arthur Pryor, que va tocar amb la Sousa Band i més tard va formar-ne la seva pròpia.
Orquestres del segle xxAl segle xx el trombó va mantenir el seu lloc important en l'orquestra amb parts prominents en obres de Richard Strauss, Gustav Mahler, Arnold Schoenberg, Alban Berg, Maurice Ravel, Darius Milhaud, Olivier Messiaen, Igor Stravinsky, Dmitri Shostakovich, Sergei Rachmaninov, Sergei Prokofiev, Ottorino Respighi, Edward Elgar, Gustav Holst, Ralph Vaughan Williams, Benjamin Britten, William Walton, Jean Sibelius, Carl Nielsen, Leoš Janáček, George Gershwin, Aaron Copland, Leonard Bernstein i Béla Bartók.
Amb l'auge de les escoles de música, i de música gravada, les seccions orquestrals de trombó de tot el món van començar a tenir una idea més consistent del so de trombó estàndard. Les orquestres britàniques van abandonar l'ús de petits tenors i G baixos en favor d'un enfocament americanoalemany de grans tenors i baixos de calibre B en la dècada del 1940. Les orquestres franceses van fer el mateix en la dècada del 1960.
Instrument solista i música de cambra al segle xx
A la segona meitat del segle, nous compositors van començar a donar importància al trombó en la música solista i de cambra. Peces com Octandre d'Edgard Varèse, la Sonata de Paul Hindemith, de Charles Wuorinen el Trombone Trio i de Luciano Berio Sequenza V obriren camí per a compositors menys coneguts per construir un repertori més ampli. Les opcions populars inclouen avui de Stjepan Sulek Vox Gabrieli, Sonatine de Jacques Castérède i de Jean Michel Defaye Deux Danses. Alguns concerts per a trombó coneguts d'aquest període inclouen obres de Pascal Dusapin, Derek Bourgeois, Lars-Erik Larsson, Launy Grondahl, Nino Rota, Christopher Rouse i Henri Tomasi. Gen Sandström compongué dos concerts que es realitzaren per Christian Lindberg, el seu Trombone Concerto No 1 (1990) anomenat Moto Odyssey o Concerto. El 1995-6, Johan de Meij va escriure la seva T-Bone Concert per a trombó i orquestra de vents. Artistes com Mark Hetzler han gravat obres de Berg, Webern, i Stravinsky transcrites d'altres instruments (com l'oboè, clarinet i cordes) per mostrar la dificultat, la versatilitat i la gamma de la música en solitari del trombó d'una alta sensibilitat.
Per a mi, el trombó és un instrument únic en l'orquestra i que si estudies molt té molta eixida.
Fins a ací el dia de hui, adeu!!!
Comentarios
Publicar un comentario